La mitja veda, la caça i la mare… dels ous:

En argot cinegètic, la “mitja veda” és un període hàbil de caça en el qual només es poden caçar les espècies que ens visiten a l’estiu i que són susceptibles d’aprofitament cinegètic, o sigui que es troben incloses en l’Ordre que regula quines són les espècies cinegètiques de Catalunya (Ordre de 17 de juny de 1999, DOGC 2922 de 02/07/1999 pàg. 8972) i que s’inclouen, anualment, en la Resolució de vedes de Catalunya. Aquest període especial de caça sol anar de mitjans d’agost (tradicionalment per la Mare de Déu d’agost… ara sol ser uns dies abans) i finalitza allà pel segon diumenge de setembre depèn de cada província.

Tórtora comuna (Streptophelia turtur). Bellcaire, agost de 2014.

Tórtora comuna (Streptophelia turtur). Bellcaire, agost de 2014.

Actualment, i ja ve d’anys, la qüestió està perdent el seu sentit. De fet considerem que fa anys l’ha perdut tot, el sentit. En la relació d’espècies que es poden caçar a la mitja veda , trobem espècies en diferents situacions de conservació. Mentre tórtores comunes (Streptophelia turtur) i guatlles (Coturnix coturnix), espècies estrictament estivals que venen a criar a Catalunya, es troben en franca regressió en tota la Península Ibèrica, altres com tudons (Columba palumbus), garces (Pica pica) o estornells (Sturnus vulgaris) no tenen pas la condició d’espècies estivals ni la d’estar en regressió. Tot i això continuen essent, les unes i les altres, espècies de caça durant aquest període cinegètic especial, en el qual els ocells migradors protegits (alguns en perill, altres vulnerables, altres rars…) travessen pel nostre País anant i també venint de les seves zones de cria. Anualment hi ha centenars d’espècies protegides que ingressen en els centres de recuperació durant aquestes dates estivals.

Estornell vulgar (Sturnus vulgaris). Girona, desembre de 2012.

Estornell vulgar (Sturnus vulgaris). Girona, desembre de 2012.

Sempre hi ha qui pot dir que es un bé per tots que es puguin matar garces i estornells a l’estiu perquè són una “plaga”. Dit així semblaria acceptable, però qui mata garces i estornells, podent disparar a tendres tudons, tórtores i guatlles… ja us ho diré, ben pocs o ningú.

La situació cinegètica catalana va tendint a la insostenibilitat. Si en dubteu, valorem els següents comentaris:

  • Si no ens errem, a la Península Ibèrica només queden 2 autonomies que mantenen vigent la “Ley de caza de 1970 y su Reglamento 506/1971” signats per en “Tomás Allende y Garcia Baxter”, Ministre d’agricultura de l’època, que va signar perquè en Franco en aquell moment devia estar pescant salmons o tonyines per Galícia. Aquestes dos úniques són Madrid, i per suposat, la Catalunya moderna de l’any 2014.
  • Qualsevol caçador per obtenir la llicència de caça a Catalunya no ha de passar cap mena de prova de coneixements. Ningú li exigeix que sàpiga diferenciar un tudó d’una tórtora turca; tampoc ha de saber si una merla es pot caçar o si la gavina vulgar és una espècie cinegètica. No cal, té llicència i amb això ja pot anar al camp a matar espècies cinegètiques, això si sap quines són, esperem que sí…
  • Entretant el nombre de caçadors va minvant (fent números rodons, justegen els 60.000, dels més de 100.000 que havien estat fa una dècada, una davallada del 40% en menys de 10 anys), els caçadors són gent normal, bona gent que segurament no acaba d’entendre el perquè de tot plegat… i pleguen del seu hobby (passió per alguns), i se’n busquen un altre. En el medi més rural, entre el jovent, encara hi ha seguidors (pas tants com abans) però en zones menys rurals el jovent troba altres entreteniments o “passions”. A ningú agrada ser cada vegada més mal vist per la massa social i no tenir arguments per defensar-se.
  • Podem comprovar que les armes i les municions que s’usen actualment són molt més potents i sofisticades (alhora de matar) que les que feien servir els nostres pares, avis, besavis… La regulació catalana al respecte és inexistent. A més de 40 metres pots matar una perdiu, un tudó… (o malferir-lo), abans a més de 25 m l’havies de deixar volar.
  • Hi ha espècies cinegètiques que han esdevingut un problema degut als danys que provoquen, a la seva proliferació i a la seva abundància sostinguda. Parlem del porc senglar. En aquest cas la gestió cinegètica s’està mostrant palesament ineficaç alhora de controlar-ne les poblacions. Perquè? La resposta és fa evident. Els caçadors no són professionals, són gent normal que s’entreté caçant i…
  • Encara que la Llei de caça sigui franquista, preconstitucional, no se li pot treure que té un principi de racionalitat innegable. El seu postulat bàsic és ordenar la caça i només permetre caçar allò que sobra, vaja no esgotar ni posar en perill les existències cinegètiques. Com es pot justificar doncs el que s’ha comentat de la mitja veda, o el fet que la relació d’espècies cinegètiques contingui espècies catalogades de vulnerables ? Fins hi tot algunes d’elles estan tendint a estar en perill i/o en franca regressió.
  • O un altre fet, constatar que les àrees de caça han de repoblar (alliberar divendres per matar-les dissabte) sistemàticament, any rere any, perdius i conills i … Senyal que any rere any els deuen exterminar. On és el principi de sostenibilitat marcat fins hi tot per la Llei del 1970 ? Quina prova més clara que aquesta es pot esmentar per argumentar la insostenibilitat de la caça d’avui en dia ?
  • Per acabar-ho d’adobar, el despropòsit no és només per permetre la caça d’espècies que estan en una situació de vulnerabilitat, si no per no permetre caçar espècies que estan ocasionant problemes per ser espècies invasores o que causen danys a l’agricultura alhora que són abundants i estan en expansió (ja sabem que no es podem incloure com a cinegètiques per la Ley de Patrimonio Natural i Biodiversitat de l’estat espanyol, però si que es poden emprendre mesures per controlar les seves poblacions,… senzill d’entendre, no?). Posem exemples, n’hi ha molts d’altres:
    • El visó americà (Neovison vison), espècie al·lòctona i invasora, no es pot caçar des de fa anys. Ara sembla que es podrà tornar a caçar només amb paranys homologats… veure’m.
    • La tórtora turca (Streptophelia decaocto), considerada una espècie en expansió que s’ha sedentaritzat i que provoca considerables danys agrícoles, no es pot caçar, mentre que la seva dissortada parenta la tórtora comuna (Streptophelia turtur), espècie en regressió cada vegada més escassa, es pot caçar fins hi tot durant la mitja veda.
    • Un exemple més, en aquest cas en sentit contrari, és el xarrasclet (Anas querquedula), un ànec estival i escàs que cria en les nostres contrades, catalogat  EN PERILL CRÍTIC a Catalunya i en DECLIVI a Europa, està inclòs en la relació d’espècies cinegètiques hivernals. Deu ser per si algun roncaire es despista pugui fer-se’n la pell. Tot molt ètic i esportiu (la caça està considerada per molts com un esport, no ho oblidem).
Visó americà (Neovison vison). Serinyà, març de 2014.

Visó americà (Neovison vison). Serinyà, març de 2014.

No estem valorant sensacions, si no certeses. La caça no va per bon camí, menys en el nostre País. Algú en dubte ?

Doncs si en dubteu, apa no hi fem res, al temps que tot ho arregla. Al menys és el que pensen alguns que ens manen… La llàstima és que qui “paga” tot això hi ho ha de suportar, es la fauna i el Medi Natural d’aquest petit nostre País.

 



About clicnatura

Som dos amics apassionats per la natura, de fa uns quants dies, i aficionats a la fotografia.
This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Comments are closed.